És com si la rondalla antiga
aquella que el burro havia escoltat
la dels amors d'amor i psiquis
estigués a punt a punt de fer-se real aquí al meu barri
entremig del bullider enfebrat del nostre món
de coneguts desconeguts amics pares germans amors
i
efectivament
no fos cap rondalla:
només això, que sí, que t'hi sé.
Enric Casasses, destre en mai saber, suposat poeta, acadèmic de cap acadèmia, prosista d'estranquis i cantant sense cantar, ens ofereix, com diu Eduard Bonet, «l'equilibri entre els seus contraris íntims, entre la crítica severa i la participació generosa, entre el refús decidit i el compromís sincer, entre l'observació pura i l'actuació apassionada». L'art no transgredeix res perquè es mou per territoris que no hi arriben les barreres. L'autor corre al darrere de la poesia, que li resulta inatrapable, i de cop és ella que l'atrapa a ell. El seu material és la paraula, i en la llengua dels tres països. I el llençol on planta les pinzellades és l'aire que respirem. Musicalment és una barreja de tradicional sard, paganiniana, mompouisme, noi de la mare i country de les contrades provençals dels temps prellullians.
