«Les dones soles no ens conformem. Vivim
acompanyades mentre ens sentim estimades,
mentre es manté el desig, mentre perduren la
complicitat i el respecte. Però quan no existeix
sincronització amb la nostra parella, preferim estar
soles abans de resignar-nos al desamor.
En tot cas, no som militants de la solitud.»
Amb aquestes paraules, Carmen Alborch
obre el seu llibre sobre la soledat, la plenitud i les
dificultats d'una experiència tanmateix positiva
gairebé sempre. Des de la seva vivència, però sense
oblidar que formem part d'una cultura i d'una
història particular, ens parla dels profunds canvis
que han sofert les dones educades per ser, sobretot,
esposes i mares: de la lluita per sortir de
1'anonimat domèstic cap a les esferes públiques;
de la bona salut del feminisme i les seves
protagonistes; del somni de 1'equitat; del valor
inigualable de 1'amistat entre dones;
del dilema de la maternitat; de les relacions
contingents com a alternativa al matrimoni
i de la sexualitat de les dones soles.
Una obra audaz i diferent que trenca motlles
i que conclou que viure sola no és estar sola.
