Els temes a partir dels quals Antònia Vicens articula aquests relats són durs: famílies esqueixades, passions encegadores, odis, enveges, enganys, bregues, amors impossibles, tristeses... També hi apareixen el goig de viure, l'amor i l'amistat, i amb força intensitat, perquè l'autora és ben vitalista, però els temes foscs dominen l'espai. Com Víctor Català, Antònia Vicens ha optat per observar i mostrar la vida des de la finestra ombrívola de la casa de l'esperit humà. En aquest aspecte, el de la terrible crueltat bellíssima, Vicens segueix una llarga i fèrtil tradició dins la literatura catalana. Tots els seus contes reunits en un únic volum i escrits amb una gran riquesa i rellevància del llenguatge del «mamelló sud de l'illa» -l'expressió és de Bernat Vidal- que Antònia Vicens ha mamat, té totalment per mà i sap utilitzar amb tanta eficàcia en la seva escriptura. Sense dubte, aquest llenguatge tan vitenc és la seva major contribució a la nostra cultura.
