AA.VV
En aquestes pàgines el lector trobarà menys crueltat salvatge, sofriment i enaltiment personal del que es podria esperar. El menyspreu d'un mateix, l'humor, les històries d'amor, els somnis terapèutics, els jocs de paraules, l'artesania, la meditació, la reflexió i l'amistat són el més comú. Però, malgrat la part optimista de l'experiència, la majoria de lectors estaran d'acord, quan hagin llegit aquests textos, que la presó és certament un lloc espantós. Potser les peces més colpidores són els orígens de la brutalitat del lloc. Soyinka i Timerman, i més especialment Primo Levi, reflecteixen en la seva obra la desesperació que senten quan s'adonen que la foscor de la presó és en realitat una extensió de la seva foscor interior; que la presó és alhora una metàfora del món, tal com ho suggereix Ricard II de Shakeseare en el famós soliloqui de l'acte cinquè, abans del seu assassinat, però també és una metàfora de l'esperit humà en els seus moments més vulgars i envilits. La presó no és necessàriament una generadora d'herois ni de premis Nobel. És definitivament un mal. Debilita les seves víctimes, com a éssers humans i de vegades com a escriptors. Aquest és el missatge que aquests homes i dones miren de transmetre urgentment. I és per això que el PEN ha dedicat tantes energies a lluitar contra la presó, si més no quan s'utilitza per castigar el pensament lliure.
