?Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ?Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d?acord, per això no ens renyaran?. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire.
Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s?estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ?els moros?, ?els negres?, ?els xinos?. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present?.
