?Vaig passar tota la meua joventut a la vora d?una caserna de l?exèrcit francès, on treballava mon pare, metge militar. Potser els meus lectors s?han adonat que molts protagonistes de les meues novel·les es relacionen amb la vida castrense. Tot i que conservi un vincle visceral amb l?exèrcit francès, mai no he portat galons d?oficial. Els meus resultats a les proves de selecció de l?exèrcit em van atorgar el coeficient intel·lectual d?un ximpanzé mitjà. Vaig acceptar el veredicte, sense falsa modèstia. Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d?història que he llegit, malgrat les meues conviccions catalanistes encara mantinc un real afecte per l?exèrcit francès. Entre els militars, he conegut gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que m?ha tocat tractar. Els oficials francesos tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors tan caducats com les piastres de la Banca de la Indoxina. Havien oblidat d?eliminar, de llur diccionari personal, mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiats, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.?
