Josep M. Espinàs torna a la ficció amb una renovada força narrativa. Cada conte crea un clima intrigant, servit per un estil literari treballat fins a la màxima precisió, que «depura i universalitza els recursos del llenguatge», com diu al pròleg Joaquim Molas. Un detectiu que entra en un bar i hi descobreix dos vells que mantenen una estranya conversa sobre còctels. Un home que té un infart al carrer i demana que el portin a una casa on no el coneixen. Una tertúlia que mai no s'interromp, ni de dia ni de nit, i fa molts anys que dura. Un metge que seu en un banc públic i comença un inexplicable procés d'aïllament del món... Aquestes narracions tenen en comú un fet que Espinàs explica així: quan les persones canvien d'espai, el canvi no s'atura aquí, perquè també es modifiquen elles mateixes. Per això hi ha finals sorprenents en els contes d'Un racó de paraigua i Joaquim Molas pot suggerir que aquestes narracions van més enllà de la seva història i preguntar-se si no són metàfores de la vida, de les relacions del jo amb els altres.
