La Clàudia té tretze anys la primera vegada que una papallona la mossega. Aquella mateixa tarda serà testimoni dun fatídic accident. Des daleshores la vida avança a batzegades per a ella i la seva germana Sara: lèpoca universitària, les festes de joventut, les parelles i la maternitat
fins que trenta anys més tard lesdevir les obliga a retrobar-se i afrontar cara a cara lepisodi més cru de la seva infantesa. Mentrestant, simposa el pas del temps, que en la Clàudia sempre es conjuga amb un passat ferit disposat a tornar quan menys sho espera: com el batec dunes ales que provoca el caos a laltre banda del món.
Marta Bayarri explora a Les papallones no mosseguen les formes que una ferida del passat pot tenir quan som més grans, si no hem sabut aplacar-la abans. Amb tacte de narradora lepidòptera, amb bones dosis dun sentit de lhumor irònic, i la sensibilitat dalgú que ha dedicat tota la seva vida a encarnar emocions daltres, Bayarri narra una història universal sobre créixer i deixar enrere la pell dura de les ferides que carreguem, com crisàlides que no sacaben dobrir mai del tot.
La vida, això: lamor i la mort, les cures i el dolor, la infantesa i la vellesa, oscil·lant, amunt i avall, com ales de papallona; lúnica manera que coneixem de mantenir-nos en laire, en ple vol.
